• Suscribirse
Llámanos: 651591989

Noticias 140 Comunicació

Per a què serveix una periodista-escoltadora

Avui encetem una nova categoria d’articles en el nostre blog: el bloguer convidat, on diferents professionals ens donaran la seva visió sobre temes relacionats amb la comunicació, el periodisme, i altres temes que ens agraden, interessen i remouen. En aquest cas, es tracta de la periodista Montse Bueno, que ha fet un gir a la seva carrera professional dedicant-se a una pràctica de la qual ella n’és pionera a casa nostra: la Montse és escoltadora. En aquesta entrada ens explica com conviuen dos oficis, el periodisme i l’escolta activa, que no deixen de tenir un fort nexe en comú: estar atent a l’altre i mantenir viva la comunicació. Esperem que us agradi!

Les empreses, les entitats i els professionals comencen a mostrar interès per trobar un comunicador que capti inquietuds i que després també sigui capaç de difondre-les.

Per a què serveix una periodista-escoltadora

El camí fins a fer confluir les meves dues vessants laborals: el periodisme, que exerceixo de manera professional des que vaig finalitzar el postgrau universitari, i l’escolta, que és fruit d’un treball de recerca a nivell teòric i pràctic, no ha estat gens fàcil perquè, entre d’altres factors, sempre costa mantenir la perspectiva vers d’un mateix. Ara bé, també és cert que les pròpies experiències en aquest sentit i els comentaris que els col•legues en fan al respecte ajuden a fer realitat el que en un primer moment només constituïa una vaga idea.

En aquests moments, quan una empresa, una entitat o bé un professional sol·liciten un periodista-escoltador és perquè busquen quelcom més que algú que comuniqui. Habitualment, si fan aquest pas és degut a que saben que necessiten algú que escolti les seves inquietuds perquè, a continuació, pugui comunicar-les a la resta de ciutadania, o perquè, tot i que saben el que volen comunicar, és tan complex que, abans de portar a terme una estratègia, necessiten visualitzar-se en alguna persona que els faci comprensible el què cal i, posteriorment, sàpiga contribuir a difondre-ho adequadament.

El principal avantatge d’haver exercit d’escoltadora és que arriba un moment que aprens a permetre que l’altre s’expressi sense filtres i, per tant, és creï un espai de diàleg en el qual apareguin totes les opcions possibles i, des d’aquí, començar l’evolució cap a la concreció i, per tant, la capacitat de prioritzar i establir uns criteris. No obstant això, no és mai l’escoltador qui proposa, sinó que a través d’ell es fan evidents els aspectes significatius que després, com a periodista, s’ha de saber traslladar a l’àmbit de la comunicació del missatge; això sí, en el to i des de el punt de vista que l’empresa, entitat o professional desitja.

I així ha estat amb cadascun dels projectes desenvolupats fins al moment en aquest sentit: són els altres qui veuen clar que conjugar l’escolta activa i el periodisme pot desembocar en la resolució d’impediments a la hora de comunicar i decideixen adreçar-se a un periodista-escoltador. I, ara que ha passat el temps, he de reconèixer que no es van equivocar massa aquells primers visionaris que m’animaven a provar-ho; sobretot si ens fixem en els resultats – satisfactoris – i en la valoració – positiva – que alguns d’aquests treballs han suscitat.

Com a exemple pràctic i més significatiu d’aquesta tasca m’agrada destacar el reconeixement – com a patrimoni cultural català – d’un llibre desenvolupat segons aquests paràmetres i a partir de la perspicàcia del fotògraf Mingo Girona, que va ser el primer a plantejar-se els potencials resultats de la combinació del binomi escolta-comunicació. Aquest document, titulat “Converses de rebotiga: pessics de vida” (Autoedició, abril 2014), forma part actualment de l’Arxiu Etnològic de Catalunya i ha estat distingit pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Montse Bueno és periodista i escoltadora

Deja un comentario